1. Sant Antoni en #lesnostres100

Cristina 

Estic encantada del barri. No ho canviaria per cap altre. Té uns servies increïbles. De tot. De tot i de sobra. Tenim Golferichs, tenim Universitat, som a una passa de la plaça Espanya i de la plaça Catalunya. La gent és senzilla i agradable. Surts al carrer i pots parlar amb tothom. 

Tanmateix la part més propera al Mercat la trobo grisa, bruta, més bruta a mida que vas baixant de la Gran Via. Demanaria que el barri estigués més cuidat. S’ha deteriorat molt. Jo només baixo a Manso quan haig d’anar al CAP o quan haig de buscar un banc. Si no, no baixaria. 

Al Mercat de Sant Antoni hi he anat tota la vida però només puntualment perquè ara hi ha molts botigues i supermercats.

Hi ha massa gossos bordant, solts, que es reuneixen en grans grups amb els seus amos i es passen bordant moltes estones molestant el veïnatge.

Quan hi havia La Favorita o Mobles Tarragona hi havia més alegria i ambient. Els cines animaven. Ara les botigues d’informàtica donen una nota neutra i trista.

Eulàlia 

La meva mirada té a veure amb la salut que, al meu entendre, cal preservar en aquelles persones que es troben en risc d’emmalaltir o d’empitjorar un problema de salut ja existent per manca d’ajuda social: cuidadors familiars de persones —grans o joves— amb dependències severes per malalties cròniques, trastorns psíquics com depressions severes o recurrents, esquizofrènies, i altres trastorns mentals, que perduren en el temps i que esgoten físicament i mental als familiars. 

Sé que és un problema d’ajuda social i que la cartera d’aquests ajuts està en època difícil, però si cada vegada tenim més trastorns que es podrien haver evitar, cada vegada augmentarà més la despesa sanitària: medicaments, ingressos… i cada vegada més malalts. Falten psicòlegs, falten més professionals sanitaris que ara van superestressats…

Voldria una bona planificació futura  —la crisi no durarà sempre— que integri àrees que tenen les mateixes necessitats com per exemple que al barri s’habiliti en un sol equipament i dotat per a totes les edats, un menjador públic, un centre de dia, una residència assistida i algun pis tutelat, tots ells amb un servei de cuina comú, de bugaderia comú, etc… 

Segur que es podria comptar amb l’ajuda de voluntaris perquè el nostre és un barri molt solidari.

Josep 

La meva mirada sobre el barri i des del punt de vista farmacèutic és que com que hi ha molta gent gran abunden, sobretot a partir dels setanta-cinc anys, moltes patologies cròniques que s’han de medicar. La majoria dels grans vénen els matins i la gent jove en gran mesura a les tardes i s’auto-mediquen més: polivitamínics, medicaments naturals… 

Penso que en acabar el Mercat la gent jove anirà en augment al barri, també atreta pels espais d’oci que s’hi estan creant com els dels carrers Viladomat i Parlament. Si no poden pagar el lloguer sí que poden compartir pis, cosa que ja s’està veient.

Maite 

He viscut al barri tota la vida, al carrer Sepúlveda. M’agrada el barri perquè hi ha tot tipus de comerç. Ah! I de bon comerç. No cal anar al centre a comprar.

El que milloraria es la neteja. És un barri molt brut: les voravies, els pirulins són un escàndol; la gent amb gossos molt mal educada (no els gossos que no tenen cap culpa), es vergonyós.

Estic disposada a participar en el que vulgueu.

Ma. Josep

Nens i nenes del nostre barri estan perdent el "tren" al llarg de l’escolarització obligatòria. Els motius són diversos: desconeixement de la llengua, situació de precarietat de les famílies…

L’ensenyament hauria de ser una prioritat per al nostre govern. 

Necessitem més escoles públiques al nostre barri i les escoles necessiten més personal per atendre la diversitat. 

Miguel 

El barri té de tot, però sobren bars. En la mançana on habito, sense sortir de la vorera en tenim onze (Tamarit | Rocafort | Manso | Calàbria).

Els serveis municipals són implacables amb els records, però benèvols amb les terrasses (n’hi ha per a tots els gustos ocupant tota la vorera); els orins i defecacions dels gossos (no se t’ocorri deixar al nét de la mà perquè és segur que se t’empastifa); els ciclistes de vorera (que a més d’apropiar-se d’un carril del carrer s’han apropiat de la vorera), i els pisos compartits (on només hi ha habitants i no ciutadans).

Ramon 

Ara veig un barri en el qual la neteja és inexistent. L’Ajuntament no respon a les nostres trucades i denúncies. Cap dels ajuntaments (de tots els colors en quaranta-dos anys) ha respost. S’ocupen més d’altres barris més cèntrics i més turístics en els quals inverteixen més diners. 

Ja era hora que al barri s’obrís un centre com Calàbria66, un espai veïnal. Hi ha gent gran, solitària i empobrida que necessita ajut, sobretot dones grans. Hi ha dones que viuen aquí de tota la vida i els ajuts van a parar a emigrants i marroquins, en comptes d’anar a parar a les veïnes. Es bo que hi hagi un edifici ampli però esperem que s’ocupi de la gent en risc. No un centre per fer berbenes i festejos per la gent jove, sinó que prengui cura de la gent gran. Oblidar-se dels festejos i ajudar a les persones que els fa vergonya demanar caritat. És a dir: usar l’edifici per les coses importants. 

La cultura comença per les persones. Les persones són l’important. He vist a altres comunitats (per exemple el País Valencià) centres amb perruqueries, menjadors, centres de dia, organització de viatges, municipals i gratuïts o amb preus accessibles.

En el barri hi ha molts pisos pastera que aixopluguen a gent en atur, que es passa el dia donant volts pel barri; hi ha molta droga (tan consumidors com traficants), entre trenta anys i escaig i quaranta anys i escaig. Són gent totalment coneguda en el barri, I alguns traficants són persones majors de setanta anys. La droga s’intercanvia en els lavabos dels bars. I prostíbuls. La gent jove que lloga pisos fa sorolls, xerinola, és mal educada i sense civisme. El civisme va a pitjor dia a dia. 

Les solucions són molt difícils; s’hauria de solucionar els pisos pastera, aconseguir més civisme a peu de carrer. La gent és poc coŀlaboradora. Per exemple, veuen que estan robant un comerç i no trucant a l’Ajuntament. No es mullen. Es queixa de boca però no contribueix amb el més mínim esforç. Les queixes no arriben a l’Ajuntament. O no responen o algun atura la denúncia abans d’arribar al departament que sigui. Jo porto trucant fa més de quaranta anys. I tot segueix igual de brut i incívic. Amb tots els Ajuntaments, de qualsevol partit. Els socialistes van fer millores a les parts altes de la ciutat. Hi ha una voravia aquí, a prop, fa anys aixecada!

Lluís 

Al barri ara es veu que hi ha molts estrangers que estan de pas; turistes que no es preocupen de la vida quotidiana del barri. Hi ha gent que tot i tenir temps, no s’implica. Pel que fa als edificis, molts ja s’han restaurat, però només es va fent a mida que cau una peça de la façana o hi ha un accident o un problema. 

Pel que fa a la seguretat vial està mal organitzada. Falten senyals. La circulació no és segura, sobretot perquè obliguen a anar els laterals. En pocs mesos hi ha hagut diversos accidents; l’altre dia un autobús va xocar amb un cotxe; i fa poc va morir un jove atropellat. El carril bici el mimen molt, i no sé perquè. Són coses difícils de solucionar. Jo no sé com ho podríem fer.

@danimorell

Carles 

Àngel Guimerà va estudiar d’adolescent a les Escoles Pies de Sant Antoni. Ara, el barri de Sant Antoni és com una falca de l’Eixample que penetra entre el Raval i el Poble Sec. Però Guimerà no ho podia veure així, perquè l’espai entre les Escoles i Montjuïc encara no estava urbanitzat. D’aleshores ençà, edificis i persones l’han anat densificant, sovint sense que els seus habitants recordessin què hi havia sota el sòl que trepitjaven ni quines altres gents hi havien fet llurs vides. 

Un barri ric no és aquell en el qual multituds de passavolants consumeixen els béns que, pròdigament i desorientada, se’ls ofereixen. Un barri és ric de persones que hi volen viure i es volen ajudar; que creuen en un futur digne i estimen un passat que s’han fet seu. Les tensions poblacionals, recents i no tan recents, s’han afegit als models socials de diverses menes que coexisteixen a Sant Antoni: des dels obertament hostils a coŀlaborar en el bé comú fins als esperançats en un esdevenidor lliure. És sobretot per a aquests que encara ressonen vàlides les paraules que Guimerà va escriure en el seu Indíbil i Mandoni: […] acollida | trobi tot estranger en casa nostra | si el cor l’hi ha dut; | i el pa i la sal partim-nos.

Toni 

Imagino veure un formidable projecte artístic al barri de Sant Antoni a locals/espai públics i privats. Per una banda un projecte sòlid a l’Auditori de Calàbria66 amb un piano de mitja cua (tal com vam establir a les actes després d’un procés de tres anys), una bateria (que guardaríem als magatzems) i un pressupost per a la contractació d’artistes professionals amb caché molt modestos. Dic contractació no pas tocar de franc ja que els artistes no són voluntaris quan pugen a un escenari. A un professional no li demanis que actuï com un amateur, sinó amb la qualitat professional. La barreja entre professionals i amateurs és la clau de l’èxit sociocultural com a les corals on tenim pianistes i directors que en són mestres i com a mestres tenen dret a guanyar-se la vida, i cantaires aficionats que aprenen amb els mestres. La gestió de l’auditori seria totalment responsabilitat de les entitats. En aquest sentit també imagino una biblioteca i un Cotxeres Borrell obert els diumenges i amb cogestió veïnal. Imagino un Cultural Corner al Mercat i que igualment a la placeta davant de Cotxeres Borrell assíduament hi hagi actuacions d’artistes del carrer o entitats.

Per una altra banda confio que els bars i comerços podran organitzar música en viu en horaris responsables (fins a les deu de la nit) sense demanar un permís exprés, gràcies al canvi de l’Ordenança dels locals de Concurrència Pública com va fer en el passat l’alcalde Hereu amb els bars musicals. Cal seguir el model anglès de "The Live Music Act". Una mesura econòmica, social i cultural, de primer nivell.