La casa Macario Golferichs. Tot un símbol


Aquesta tardor de 2014 celebrarem els vint-i-cinc anys de la inauguració, com a equipament ciutadà, de la Casa Macario Golferichs. Una fita aconseguida per les moltes reivindicacions dutes a terme pel Col·legi d’Arquitectes, la premsa i les Associacions de Veïns de Sant Antoni i de l’Esquerra de l’Eixample al llarg dels anys setanta i vuitanta. 






Aquest edifici, que Cirici i Pellicer l’havia definit com una de les deu construccions barcelonines més brillants del modernisme català, l’any 1972 havia caigut en mans de l’especulació i va estar a punt de ser enderrocat.

La casa Golferichs, un xalet de tipus unifamiliar, va ser construïda per encàrrec de la família del Sr. Macario Golferichs a principis del segle XX, l’any 1901. El seu arquitecte fou en Joan Rubió i Bellver, que s’inicià en el taller -escola d’en Antoni Gaudi, on va viure el seu gran aprenentatge com a arquitecte modernista. A principis del segle XX va començar la seva brillant carrera amb edificis tan importants, entre altres, com la nostra casa Golferichs. Posteriorment i fins a la seva jubilació serà l’arquitecte de la Diputació de Barcelona. Cal destacar que Rubió i Bellver va rebre un premi -menció especial de l’Ajuntament de Barcelona , l’any 1901, per la construcció d’aquesta casa.

La família Golferichs va viure molt poc temps al “xalet”. L’any 1909 la van vendre a  l’ Institut religiós de les monges Dominiques de la Presentació, que la van emprar com a col·legi i residència per a noies.

La casa Golferichs fou construïda a la cruïlla dels carrers de Viladomat amb la nova Gran Via, en els antics terrenys del convent de Valldonzella (fundat per Jaume I i on va morir Martí l’ Humà, i lloc de trobada reial i de nobles al llarg dels segles). Aquest indret havia estat de descans durant molts anys per a aquells que venien a Barcelona per l’antiga Via Morisca, després Camí Reial i posteriorment la carretera Madrid - Barcelona, que passava per la vila de Sants. En aquest punt de parada i fonda, els viatger aprofitaven per descansar, canviar de roba i de carruatges, i així entrar “nets i polits” a la ciutat pel portal de Sant Antoni.

Del 1909 al 1972, la propietat de la casa fou de les monges Dominiques, que respectaren en un noranta per cent la construcció. El mateix succeí en la curta època, en la qual va ser expropiada per les Joventuts Llibertaries(1936-1939) que volien fer una Universitat popular.

Com dèiem al principi, aquest edifici no va escapar de la voluntat especulativa de molts propietaris de l’Eixample i de la febre de construir pisos que viu Barcelona els anys seixanta i sobretot els setanta. Així, l’any 1972, les monges van vendre tot l’edifici a un dels promotors immobiliaris més puixants de l’època: Núñez i Navarro. Amb això va començar més de setze anys de reivindicacions, cartes a la premsa i reunions a tots els nivells que finalitzaren l’any 1989 quan l’Alcalde Pasqual Maragall l’inaugurà com a Centre Cívic, conjuntament amb els presidents de les dues Associacions de Veïns. Esquerra de l’Eixample i Sant Antoni,.