Aquesta tardor de 2014 celebrarem els vint-i-cinc anys de la inauguració, com a equipament ciutadà, de la Casa Macario Golferichs. Una fita aconseguida per les moltes reivindicacions dutes a terme pel Col·legi d’Arquitectes, la premsa i les Associacions de Veïns de Sant Antoni i de l’Esquerra de l’Eixample al llarg dels anys setanta i vuitanta.
Aquest edifici, que Cirici i Pellicer l’havia definit com una de les deu construccions barcelonines més brillants del modernisme català, l’any 1972 havia caigut en mans de l’especulació i va estar a punt de ser enderrocat.
Aquest edifici, que Cirici i Pellicer l’havia definit com una de les deu construccions barcelonines més brillants del modernisme català, l’any 1972 havia caigut en mans de l’especulació i va estar a punt de ser enderrocat.
Del 1909 al 1972, la propietat de la casa fou de les monges Dominiques, que respectaren en un noranta per cent la construcció. El mateix succeí en la curta època, en la qual va ser expropiada per les Joventuts Llibertaries(1936-1939) que volien fer una Universitat popular.
Com dèiem al principi, aquest edifici no va escapar de la voluntat especulativa de molts propietaris de l’Eixample i de la febre de construir pisos que viu Barcelona els anys seixanta i sobretot els setanta. Així, l’any 1972, les monges van vendre tot l’edifici a un dels promotors immobiliaris més puixants de l’època: Núñez i Navarro. Amb això va començar més de setze anys de reivindicacions, cartes a la premsa i reunions a tots els nivells que finalitzaren l’any 1989 quan l’Alcalde Pasqual Maragall l’inaugurà com a Centre Cívic, conjuntament amb els presidents de les dues Associacions de Veïns. Esquerra de l’Eixample i Sant Antoni,.