Urgell 30, la Casa Tarragó o la Carboneria

Diversos són els motius que fan de l’edifici del carrer Urgell 30 una peça històrica important en la construcció de l’Eixample de Barcelona. 



En primer lloc, per la data de la seva construcció: 1864. Avui, junt amb els tres edificis supervivents (encara que malmesos) de la cantonada Roger de Llúria / Consell de Cent, és l’edifici d’habitatges més antic que conservem dels primers moments de l’Eixample. Aquest conjunt d’edificis van ser projectats quasi simultàniament pel mateix mestre d’obres: Antoni Valls Galí. 

En segon lloc, perquè en aquell moment no estava clar quin planejament era vigent. Recordem que, encara que el Pla Cerdà va ser aprovat l’any 1860, es va produir un conflicte entre l’Ajuntament de Barcelona i l’Estat central sobre la propietat dels terrenys ocupats per les antigues muralles i els camins de ronda que les circumdaven. Els arquitectes municipals van traçar, l’any 1862, diverses propostes de rondes amb places i grans avingudes al voltant de la ciutat antiga que van quedar en projecte. 

Finalment el conflicte es resolgué en favor de l’Estat central, que li demanà a Cerdà l’encaix entre la ciutat vella i l’Eixample.

Fragment de la proposta de Cerdà,1865




El plànol d’aquesta nova proposta de Cerdà porta la data de 22 de juny de 1865. En aquest moment l’edifici del carrer Urgell 30, ja estava construït i sembla que va ser l’únic afectat per aquest fet en aquell lapse de temps. Des de llavors el seu entorn canviaria ràpidament.

Proposta de Miquel Garriga i Roca,1862. El solar en relació amb les rondes
En tercer lloc, el nostre edifici, tot ocupant un xamfrà Cerdà, és atípic. No té la configuració d’un edifici entre mitgeres -com és habitual a l’Eixample- sinó que se’ns presenta amb quatre façanes. La que dóna al carrer Urgell està composta per finestres balcó mentre que les altres tres estan resoltes amb arcuacions. Hem de parlar, per tant, d’un edifici obert als quatre vents. 



En quart lloc, per que l’edifici exemplifica com pocs aquella monumentalitat elemental que representa el millor llegat de l’arquitectura construïda pels mestres d’obres, un eficaç col·lectiu professional que en bona mida és responsable dels primers edificis de l’Eixample. 




El plànol de situació presentat amb la sol·licitud de permís d'obres el 1864.
Es pot veure la doble alineació vigent en aquell moment. D'una banda, la quadrícula Cerdà a la cruïlla dels carrers P i 20, després Urgell i Floridablanca. De l'altra els antics camins de ronda.

El permís d’obres

Segons consta en l’expedient FO-1433-C de l’Arxiu Administratiu de l’Ajuntament de Barcelona, el dos de gener de l’any 1864 el propietari Narcís Tarragó presentà una instància a la que acompanyava un projecte arquitectònic amb cinc plànols, sol·licitant permís per construir un edifici d’habitatges en una parcel·la de la illa 20 P/2 21 del nou Eixample de la ciutat. 

El projecte anava signat pel Mestre d’Obres Antoni Valls Galí. El trenta de març l’arquitecte municipal Leandro Serrallach va emetre l’informe favorable sobre el projecte presentat i es concedí el corresponent permís d’obres. 

La construcció

L’1 d’octubre el bloc ja està en construcció i es demana un permís suplementari per construir un entramat interior per allotjar els estatges de les botigues. 

Sense que a l’expedient es trobin documents que ens aclareixin el motiu, el 14 de gener de 1865 “Antonio Valls y Galí, Maestro de Obras por la Academia de San Fernando, renuncia al cargo de Director de la obra”. 

Planol i secció de la façana. Els canvis entre el projecte presentat pel Mestre d'Obres Antoni Valls Galí i els que trobem a l'obra construïda devien ser introduïts per Josep Cros


L’única pista que trobem per saber el nom del seu successor és una segona firma en els plànols que correspon al Mestre d’Obres Josep Cros i Juliana, que devia ser el responsable dels canvis que presenta l’obra acabada respecte al projecte d’Antoni Valls que es conserva a l’arxiu: la desaparició de l’ornamentació clàssica, la reducció del nombre de balcons al pis principal i el canvi del nombre d’arcs a les façanes laterals. 

En enllestir-se la construcció el nostre edifici tenia dues façanes principals: una donava al xamfrà dels carrers P i 20 (a partir del 1865, quan Victor Balaguer li doni nom propi als carrers de l’eixample, Floridablanca i Urgell), i l’altra, la que avui diem posterior, s’obria al camí de ronda. 


Plànols de planta baixa i planta pis. Superfície total aproximada: 960m2


Enderrocar l’edifici materialitzaria un doble error. D’una banda suposaria la desaparició d’una peça insubstituïble: la mes antiga construcció de l’Eixample encara conservada. De l’altra suposaria substituir els nobles valors cívics de la preservació de la memòria i del respecte als avantpassats per la mes crua especulació fonamentada en l’economicisme i el lucre. I això Barcelona no s’ho mereix.  

Encara que amb els anys i el mal ús els arcs han estat cegats, la façana posterior mostra línies que permeten la seva restitució. Fotomuntatge


Enric Granell és arquitecte i professor d’Història de l’art i de l’arquitectura a la ETSAB-UPC

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Si us plau, recorda a ser constructiu i respectuós; d'altra banda els moderadors podran eliminar el teu comentari. Gràcies