Sant Antoni 1714

Barcelona al Segle XVIII. A l'esquerra podem veure el Baluard de Sant Antoni

Parlar de l’onze de setembre de 1714 es parlar de la caiguda de Barcelona, doncs va suposar la fi de la guerra de Successió i també la fi de les institucions catalanes. Des de feia molts anys, cada estiu els francesos envaïen Catalunya sistemàticament i els catalans ho sofrien com a víctimes. Des de 1635 fins al 1715 podem comptar amb una invasió any rera any, sobretot als estius. Quatre o cinc generacions viuran en una continua guerra. Des de 1697, a Barcelona, podem comptar amb 5 assetjaments importants en un període de 15 anys. 

La Guerra de Successió espanyola  va començar com una guerra internacional entre Espanya i França, per una banda, i Àustria, Anglaterra i Holanda per l’altra. Els catalans recolzaven el candidat borbònic i, de fet, a l’octubre del 1701 Felip V feia la seva entrada a Catalunya, jurava les seves constitucions i convocava una Cort General, la primera inaugurada i conclosa al Principat des del 1599. 

Però la contradicció entre el sistema pactista català i la tradició absolutista de la monarquia francesa va fer posicionar als vigatans (partit catalanista) del costat de l’arxiduc Carles (austriacista) i declarar la guerra als borbònics. 

Els catalans tenien la percepció que seria una guerra de curta durada que es desenvoluparia sobretot fora de les fronteres del Principat però, a partir de 1707, els exèrcits borbònics van començar a conquerir terreny: Lleida caigué en 1707, Tortosa el 1708 i Girona el 1711. 

La conquesta no va ser el pitjor, sinó les represàlies d’una gran duresa contra la població civil. A més, es van ajuntar dos grans esdeveniments: primer, la mort sense descendència de Josep I, el 1711, va portar el seu germà Carles a abandonar Barcelona per convertir-se en el nou sobirà del Sacre Imperi; i segon, el cop de traïció del Tractat d’Utrecht on Anglaterra, en benefici propi, posà fi a la vessant internacional de la Guerra i deixà sol al Principat davant la poderosa maquinària bèl·lica borbònica. 

Aquest context ens serveix per fer un marc estructural de com va arribar el nostre barri al 1714. La nostra zona a la guerra de Successió és al costat del Baluard de Sant Antoni, on tenim el Mercat. Baluard que ara tenim a la vista amb les obres de reforma i que serà visible un cop s’obri de nou. 

Era una zona poc habitada ja que des de la ampliació de la muralla es converteix en zona de convents i horts, els horts de subsistència de la ciutat, com així ho demostra que tota la població defensora del barri fos la 3ª Companyia.: “Hortolans del Portal de Sant Antoni“ del IV Batalló “Santa Madrona” que en comparació amb les altres vint-i-vuit companyies de Barcelona (Notaris, ferrers, Gerrers, Ollers, Daguers, Beiners, Carnissers...) demostra la baixa densitat de població del barri. 

Però...què va passar al 1714? 

Des de el 1713 Barcelona és una ciutat assetjada pel Duc de Populi. La cosa canvia quan arriba el Duc de Berwich enviat per Luis XIV, equipat amb morters i artilleria de setge d’última generació i 40.000 soldats nous. En aquest moment, juliol de 1714, la ciutat és realment bloquejada. Aquest setge descomunal va durar tres mesos. 

Berwich aplica les tècniques de guerra del Mariscal Vauban, enginyer militar, ja que fins ara tots els setges intentaven conquerir Barcelona des de Montjuic, amb les bombes caient al barri que estava més a prop, el nostre. Però s’adonen que és una zona gairebé sense població i que una vegada dins de la ciutat hauria de entrar fins a l’est per conquerir-la ,la qual cosa donaria temps a la ciutat a crear una defensa interior. 

En aquest moment Vauban crea un concepte revolucionari; canvia el front de Montjuic a la zona del Besòs, concretament els baluards de Santa Clara i els portals Nou, per dues raons: aquest flanc de muralla estava malmès des de 1697 i el terra és feble, ja que són els al·luvions del riu Besòs i no la pedra de Montjuic. 

Això permet utilitzar la tècnica de les trinxeres, en aproximacions nocturnes en forma de ziga-zaga. Així, els borbons arriben a les muralles sense que la població de Barcelona se m’adoni. Els sapadors al peu de la muralla dinamiten i obren grans bretxes que permeten l’entrada a la ciutat de l’exèrcit enemic i arribar al cos a cos, amb terribles enfrontaments. 

L’11 de setembre del 1714 les tropes Franco-castellanes entraren a la ciutat de Barcelona per l’est i arribaren fins al barri de Sant Agustí Vell. És a l’altre costat de la Rambla on quedaren les tropes catalanes i on els caps dels resistents es van reunir per estudiar totes les possibilitats que tenien per, finalment, acabar d’acceptar tots els termes de la capitulació, que allà mateix signen el dia següent el general Antoni de Villarroel i, per part de l’exèrcit ocupant, el Duc de Berwich. 

Aquesta capitulació es firma al Portal de Sant Antoni, ja que és la zona menys perjudicada del setge. Concretament es realitza a l’antiga Casa de la Bolla del carrer de Sant Antoni. 

Aquesta capitulació posa fi a la guerra de 1714. Sant Antoni es converteix així en protagonista de la història.  

L'espai que ocupa l'actual barri de Sant Antoni era una zona gairebé sense població 

Noms als nostres carrers: Qui és el heroi? 

Villarroel 

No era català sinó que era gallec i abans d’entrar a formar part de l’exèrcit austriacista havia estat a els tropes de Felip V. Al 1710 es posa a les ordres de Carles III. L’ 11 de setembre havia de dimitir no obstant va combatre en el setge i va firmar les capitulacions. 

Casanova 

En el moment que és ferit per una bala a la cama, Casanova fuig al Col·legi de la Mercè on falsifica un certificat de defunció, crema documents que l’implicaven amb assumptes tèrbols, delega en un altre conseller la capitulació barcelonina a la veïna vila de Sant Boi, sense que ningú li ho impedeixi...