Joan B. Isart, referent del nostre barri

Ha mort Joan B. Isart.  En Joan Isart (1938-2015) va ser president de l’Associació de Veïns del Barri de Sant Antoni durant 16 anys (de 1979 fins al 1995). Des de fa un grapat d’anys patia la malaltia d’Alzheimer.

Durant tota la seva vida adulta conscient l’Isart va ser un activista veïnal sempre atent als valors de la solidaritat i l’ajuda mútua, sempre disposat a plantar cara  davant de les injustícies o les desgràcies, en defensa dels drets i la dignitat dels més febles, a engrescar tothom, tant si era per fer pinya i posar en marxa iniciatives de base, com per mobilitzar-se a fi d’aconseguir equipaments per al  barri  i la ciutat, o pressionar  les administracions perquè complissin la seva obligació d’estar al servei del poble.

En Joan Isart i el seu capgròs

L’Isart va impulsar Sant Antoni com a barri diferenciat dins de l’Eixample i va entendre el comerç com una xarxa que, arrelada al territori, era un element de cohesió i d’informació per assolir una millora de la convivència.

El barri l’entenia com la suma de tots els seus components, i a pesar de les diferències de parer, idelògiques o d’interessos que poguessin sortir, sempre va procurar que no hi hagués cap ruptura de relació ni de comunicació.

L’impuls de qualsevol proposta s’havia de fer junts, ja que tots som veïns. Junts per construir el Barri amb Veïns i Veïnes, Comerciants i Administració.

L’Associació tenia les portes obertes a qualsevol iniciativa i ha estat un paraigua per als inicis de moltes entitats. També havíem d’incidir en el país com a moviment associatiu, junts, amb la Favb i la Confavc.

Va col·laborar també en projectes socials com la Fundació Casc Antic, la Cooperativa d’Habitatge Porfon i la Mutua Sinera.

Inauguració de Golferichs, 1988

L’any 2005 l’Ajuntament de Barcelona li concedí la Medalla d’Honor de Barcelona a proposta del Districte de l’Eixample.

Era tossut, però escoltava i preguntava i proposava i suggeria. Tenia objectius clars, però sabia que el camí era llarg. Veia clar que calia anar guanyant terreny, a vegades amb un esprint, d’altres passa a passa i amb bona lletra. Sobretot creia que era qüestió  fonamental millorar les condicions d’existència de la gent senzilla en els temes cabdals dels equipaments i l’urbanisme, juntament amb la sanitat, l’ensenyament, la protecció del desvalguts, l’autoorganització de qualsevol col·lectiu, el control de polítics i tècnics. I s’havia d’anar fent camí plegats, amb decisió, amb il·lusió, amb empenta, amb bona cara i amb sentit de l’humor.

En Joan Isart ha estat una peça clau en la trajectòria de l’Associació de Veïns del nostre barri,  un element decisiu en la configuració de la “Soci”, en la seva força organitzativa, en la capacitat de diàleg i de pressió envers els poders públics, tot reclamant equipaments, serveis i suport de les administracions en benefici del veïnat.  I en especial cal dir que, com ja s’ha esmentat, un dels seus grans mèrits va ser reeixir en el difícil repte d’ajuntar i coordinar sensibilitats diferents tot projectant-les al servei del barri, de la convivència, de la solidaritat.