L’illa del Cine Urgell

Segons sembla existeix un projecte, pendent d’aprovació, per traslladar un supermercat del barri al local de l’avui tancat Cine Urgell i la construcció d’un interior d’illa al darrere  amb  entrada pel carrer Borrell, pel lloc on existia la sortida d’emergència del cinema. Amb l’actual canvi de govern a l’Ajuntament ignoro si això es portarà a terme o si quedarà aparcat com a projecte. 

El Cine Urgell abandonat des de fa més de dos anys

Tampoc no sé si ens cal un nou supermercat en aquest indret. És clar que si és el trasllat d’un que ja existeix al barri, potser no seria tan mala idea, especialment si el fet  portés aparellat l’enjardinament d’un interior d’illa, cosa que sí que estaria prou ben pensada, ja que Sant Antoni té una important mancança d’espais verds i en aquesta zona, tan propera al mercat amb el seu trànsit  de vehicles de transport, ho fa encara més necessari.

A més, seria recuperar una part d’illa –encara que em temo molt minsa- que fa uns cent anys era un passatge obert tal com estava previst a les illes de l’Eixample.

Fa uns cent anys existia un passatge entre els carrers Borrell, Urgell i Floridablanca

Doncs sí: fa uns cent anys existia un passatge que ocupava gran part de l’illa delimitada pels carrers de Borrell, Urgell, Floridablanca i Sepúlveda. Amb una entrada segura pels carrers de Borrell i Urgell i una de possible pel carrer Floridablanca, segons m’havien explicat unes veïnes que ara ja haurien complert els cent anys.

No sé quan es va començar a construir en aquest indret. Però el que sé del cert és que el 1909 –quan va néixer una de les veïnes en l’edifici de Floridablanca 93- al seu tram de carrer, el que va de Borrell a Urgell a la banda de muntanya, tan sols existien els edificis de les dues cantonades; la resta i l’interior de l’illa era un entramat de casetes i petites edificacions: tallers d’artesans, vaqueries, magatzems...

Amb el pas dels anys i a mida que es van anar construint edificis de pisos, en aquest interior va quedar configurat un passatge que va subsistir fins als anys cinquanta. Tot va ser derruït entre el 1949 i el 1950. 

Fins els anys cinquanta només hi havia uns pocs edificis a l’illa. La resta eren petites edificacions

La veïna Lluïsa Canadés, que té una parada als encants del carrer de Tamarit, va néixer l’any 1940 en una caseta que tenien els seus pares a l’interior del passatge. Explica que llavors aquest passatge només tenia sortida pels carrers de Borrell i d’Urgell i que era “tot un món”. Són records entranyables, i no em costa gens d’imaginar com aquest “món” que explica segur que omplia amb escreix la imaginació i curiositat d’una criatura.

Petites casetes amb façana al carrer Floridablanca, però entrada i patis pel darrere, a l’interior del passatge. Com la taverna de la senyora Rosa, que era a l’entrada i que feia menjars; o un drapaire, el Sr. Maimó, que tenia la botiga al carrer Floridablanca, i el magatzem i el pati a l’interior, on rentava les ampolles de xampany -treia totes les etiquetes i els adhesius- i les retornava al xampanyer, que li abonava els envasos.

  

El passatge era tot un món

La casa de la Lluïsa, que estava en una placeta, era un edifici de planta baixa i pis, amb un pati. El seu pare es dedicava al transport i amb el seu carro i cavall anava i tornava del Mercat al qual estava mol vinculat.

Com el passatge era més o menys tancat, les famílies es tenien confiança, es coneixia tothom i la mainada podia jugar i gaudir d’un món sempre ple de novetats, talment com si visquessin en un poble.

Allí hi havia l’estable i les vaques del Sr. Cosme, el tancat amb cavalls que el Sr. Sardà llogava als carreters i un polidor de metalls. En un dels magatzems s’hi guardaven les cadires i les taules de la Festa Major. I també hi havia un senyor que a les nits feia sabó: eren uns trossos grans que després, un cop refredats, tallava a peces per a ser venudes. Els vespres que feia el sabó, tot el passatge s’omplia d’una  forta ferum –tot un espectacle, encara que força pudent-. També hi havia un marbrista que tallava els marbres al pati. I  una senyora que tenia un tancat amb ànecs i gallines en un angle del passatge; li deien “la del racó” i tenia fama de bruixa,  perquè “tirava” les cartes.

Amb entrada pel carrer de Borrell hi havia la lleteria del senyor Cosme, que tenia l’estable amb les vaques a la part interior del passatge. Aquest senyor va comprar un poni per tirar del carretó amb el qual anava a repartir la llet per les cases. A vegades pujava a la Lluïsa i altres nens al poni i els feia una passejada. Què bé s’ho devien passar, oi?

A la sortida pel carrer Urgell hi havia  el “tostadero” del Sr. Germán que torrava el cafè a la part posterior. L’establiment, modernitzat, encara perdura en mans de la mateixa família: és el Bracafé. A les fotografies podem veure el local actual i com era l’any 1929 quan s’hi va instal·lar el Sr. Germán.

Un dia hi va haver un incendi ...

Un dia hi va haver un incendi que va obligar els veïns del passatge a passar la nit fora de casa i les vaques i animals van haver d’acampar tota la nit al carrer.

El Bracafé el 1929

 

El Bracafé ara

Llàstima que llavors no es feien tantes fotografies com ara, perquè aquell era, realment, “tot un món”. Per això penso que si es recuperés una part d’aquest passatge amb arbres i plantes (clar que encara seria millor recuperar-lo tot per jardí) sens dubte això ens aportaria una bona ració d’oxigen, cosa que prou falta ens fa al barri. I alhora seria donar nova vida a una part de la nostra història. Fins i tot estaria bé posar-hi uns plafons explicant els precedents d’aquest lloc .

L’enderroc del passatge el 1950

Com que, ben segur, hi ha altres veïns que van conèixer el passatge o en saben alguna cosa, els agrairé molt que ens ho facin arribar; penso que és bo recuperar aquesta història d’un passat que avui ens pot semblar molt llunyà  a causa de la gran transformació que ha experimentat el nostre barri. Pensem que aquests espais semirurals hi van persistir fins ben bé els anys cinquanta i seixanta, en què el boom de la construcció va canviar-ho tot. Pensem que, fa tan sols cent cinquanta cinc anys, Barcelona gairebé s’acabava a les muralles. Qui ho diria!.

I és bo recuperar fets del passat viscuts pels veïns perquè són fets que no surten en els llibres d’història però que reflecteixen la vida i ens permeten rescatar la memòria històrica del nostre barri.