Segons sembla existeix un projecte, pendent d’aprovació, per
traslladar un supermercat del barri al local de l’avui tancat Cine Urgell i
la construcció d’un interior d’illa al darrere
amb entrada pel carrer Borrell,
pel lloc on existia la sortida d’emergència del cinema. Amb l’actual canvi de
govern a l’Ajuntament ignoro si això es portarà a terme o si quedarà aparcat
com a projecte.
El Cine Urgell abandonat des de fa més de dos anys |
Tampoc no sé si ens cal un nou supermercat en aquest indret. És
clar que si és el trasllat d’un que ja existeix al barri, potser no seria tan
mala idea, especialment si el fet portés
aparellat l’enjardinament d’un interior d’illa, cosa que sí que estaria prou
ben pensada, ja que Sant Antoni té una important mancança d’espais verds i en
aquesta zona, tan propera al mercat amb el seu trànsit de vehicles de transport, ho fa encara més
necessari.
A més, seria recuperar una part d’illa –encara que em temo molt
minsa- que fa uns cent anys era un passatge obert tal com estava previst a les
illes de l’Eixample.
Fa uns cent anys existia un passatge entre
els carrers Borrell, Urgell i Floridablanca
Doncs sí: fa uns cent anys existia un passatge que ocupava gran
part de l’illa delimitada pels carrers de Borrell, Urgell, Floridablanca i
Sepúlveda. Amb una entrada segura pels carrers de Borrell i Urgell i una de
possible pel carrer Floridablanca, segons m’havien explicat unes veïnes que ara
ja haurien complert els cent anys.
No sé quan es va començar a construir en aquest indret. Però el
que sé del cert és que el 1909 –quan va néixer una de les veïnes en l’edifici
de Floridablanca 93- al seu tram de carrer, el que va de Borrell a Urgell a la
banda de muntanya, tan sols existien els edificis de les dues cantonades; la
resta i l’interior de l’illa era un entramat de casetes i petites edificacions:
tallers d’artesans, vaqueries, magatzems...
Amb el pas dels anys i a mida que es van anar construint edificis
de pisos, en aquest interior va quedar configurat un passatge que va subsistir
fins als anys cinquanta. Tot va ser derruït entre el 1949 i el 1950.
Fins els anys cinquanta només hi havia uns
pocs edificis a l’illa. La resta eren petites edificacions
La veïna Lluïsa Canadés, que té una parada als encants del carrer
de Tamarit, va néixer l’any 1940 en una caseta que tenien els seus pares a
l’interior del passatge. Explica que llavors aquest passatge només tenia
sortida pels carrers de Borrell i d’Urgell i que era “tot un món”. Són records
entranyables, i no em costa gens d’imaginar com aquest “món” que explica segur
que omplia amb escreix la imaginació i curiositat d’una criatura.
Petites casetes amb façana al carrer Floridablanca, però entrada i
patis pel darrere, a l’interior del passatge. Com la taverna de la senyora
Rosa, que era a l’entrada i que feia menjars; o un drapaire, el Sr. Maimó, que
tenia la botiga al carrer Floridablanca, i el magatzem i el pati a l’interior,
on rentava les ampolles de xampany -treia totes les etiquetes i els adhesius- i
les retornava al xampanyer, que li abonava els envasos.
El passatge era tot un món
La casa de la
Lluïsa , que estava en una placeta, era un edifici de planta
baixa i pis, amb un pati. El seu pare es dedicava al transport i amb el seu
carro i cavall anava i tornava del Mercat al qual estava mol vinculat.
Com el passatge era més o menys tancat, les famílies es tenien
confiança, es coneixia tothom i la mainada podia jugar i gaudir d’un món sempre
ple de novetats, talment com si visquessin en un poble.
Allí hi havia l’estable i les vaques del Sr. Cosme, el tancat amb
cavalls que el Sr. Sardà llogava als carreters i un polidor de metalls. En un
dels magatzems s’hi guardaven les cadires i les taules de la Festa Major. I també hi
havia un senyor que a les nits feia sabó: eren uns trossos grans que després,
un cop refredats, tallava a peces per a ser venudes. Els vespres que feia el
sabó, tot el passatge s’omplia d’una
forta ferum –tot un espectacle, encara que força pudent-. També hi havia
un marbrista que tallava els marbres al pati. I
una senyora que tenia un tancat amb ànecs i gallines en un angle del
passatge; li deien “la del racó” i tenia fama de bruixa, perquè “tirava” les cartes.
Amb entrada pel carrer de Borrell hi havia la lleteria del senyor
Cosme, que tenia l’estable amb les vaques a la part interior del passatge.
Aquest senyor va comprar un poni per tirar del carretó amb el qual anava a
repartir la llet per les cases. A vegades pujava a la Lluïsa i altres nens al
poni i els feia una passejada. Què bé s’ho devien passar, oi?
A la sortida pel carrer Urgell hi havia el “tostadero” del Sr. Germán que torrava el
cafè a la part posterior. L’establiment, modernitzat, encara perdura en mans de
la mateixa família: és el Bracafé. A les fotografies podem veure el local
actual i com era l’any 1929 quan s’hi va instal·lar el Sr. Germán.
Un dia hi va haver un incendi ...
Un dia hi va haver un incendi que va obligar els veïns del
passatge a passar la nit fora de casa i les vaques i animals van haver
d’acampar tota la nit al carrer.
El Bracafé el 1929 |
Llàstima que llavors no es feien tantes fotografies com ara, perquè
aquell era, realment, “tot un món”. Per això penso que si es recuperés una part
d’aquest passatge amb arbres i plantes (clar que encara seria millor
recuperar-lo tot per jardí) sens dubte això ens aportaria una bona ració
d’oxigen, cosa que prou falta ens fa al barri. I alhora seria donar nova vida a
una part de la nostra història. Fins i tot estaria bé posar-hi uns plafons
explicant els precedents d’aquest lloc .
L’enderroc del passatge el 1950 |
Com que, ben segur, hi ha altres veïns que van conèixer el
passatge o en saben alguna cosa, els agrairé molt que ens ho facin arribar;
penso que és bo recuperar aquesta història d’un passat que avui ens pot semblar
molt llunyà a causa de la gran
transformació que ha experimentat el nostre barri. Pensem que aquests espais
semirurals hi van persistir fins ben bé els anys cinquanta i seixanta, en què
el boom de la construcció va canviar-ho tot. Pensem que, fa tan sols cent
cinquanta cinc anys, Barcelona gairebé s’acabava a les muralles. Qui ho diria!.
I és bo recuperar fets del passat viscuts pels veïns perquè són
fets que no surten en els llibres d’història però que reflecteixen la vida i
ens permeten rescatar la memòria històrica del nostre barri.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Si us plau, recorda a ser constructiu i respectuós; d'altra banda els moderadors podran eliminar el teu comentari. Gràcies