L’any 1962 Barcelona ho va fer d’una manera un tant peculiar: a més de seguir les seves tradicions, les va celebrar amb una gran nevada, una nevada de les de debò, inesperada i tan espectacular que va convertir el dia de Nadal en el més blanc de la història de la nostra ciutat.
La nit de Nadal va sorprendre amb la caiguda de neu. “Què bonic! Quina il·lusió!
 |
| Carrer Urgell a l’alçada de Floridablanca. Fons personal Manel Montoliu. |
 |
| Mercat de Sant Antoni. Primera nevada. Fons personal Jaume Font. |
Una sorpresa meravellosa!; però, a mida que passaven les hores, es van anar adonant que no tot seria tan meravellós. El gruix de la neu, fins de 50 cm. en molts carrers, feia impossible el trànsit, sols circulava el metro que aleshores era molt precari i van ser moltes les persones que van quedar incomunicades o que no es van poder reunir pel dinar de Nadal.
 |
| Barri de Sant Antoni. Fons personal Jaume Font. |
La radio donava consignes per evitar caigudes i accidents; aconsellava treure la neu dels terrats i balcons abans que es gelés i pogués ensorrar el terra, i aquesta va ser la feina de grans i petits el matí de Sant Esteve. Els terrats van quedar més o menys nets però la neu lliurada, va anar a augmentar el gruix de les voreres i carrers i la ciutat va quedar empantanegada durant tota la setmana.
 |
| Carrer Aldana. Fons personal Jaume Güell i Guivernau. |
Ens ho expliquen les fotografies enviades per veïns i alguns comentaris recollits.
Paco Torrebadell
Després de dinar ens vàrem reunir uns quants amics al bar Ballet, conegut per “bar Cucut”, al carrer Viladomat.
Hi havia una màquina tocadiscos i allà vaig sentir la cançó She loves you cantada pels Beatles. Era la primera vegada que els sentia i em van entusiasmar. Des d’aquell moment em vaig convertir en un dels seus fans. Quin inoblidable dia de Nadal, la nevada i els Beatles.
Magdalena, de “Va de Roba”
Jo vivia a Cervera l’any 1962 i, quan vàrem sortir de Missa de Gall, allà també estava tot nevat però l’endemà, la ràdio i tothom sols parlaven de la nevada de Barcelona, de com tot estava paralitzat i de com moltes persones es van quedar sense dinar de Nadal al no haver pogut reunir-se amb la família.
Teresa, de “Va de Roba”
Quan la nevada jo tenia 8 anys, vivia a l’Av. Mistral i recordo que veia els meus pares molt amoïnats: pel menjar, per l’escalfor -vivíem sota terrat i hi feia molt fred-, per poder obrir pas per sortir de casa; ells sí que veien els problemes, però la canalla estava feliç. L’endemà, Sant Esteve, va ser una festa fent ninots de neu:
pels nens la nevada va ser un regal!
Carme, Taller de Puntes al Coixí
Veiem persones amb esquís pel carrer Diputació i Villarroel avall. Sí, sí, esquiant! I això va durar quasi tota la setmana. El meu fill vivia a Viladecans, van agafar la seva filleta d’un mes, la van ben embolicar amb un mantó i la bossa d’aigua calenta per venir a casa: “Tenen sort , els va dir el conductor de l’autobús, perquè aquest és l’últim, ja no en sortirà cap més”. I així va ser, no van poder tornar a Viladecans en tota la setmana.
Paquita, de “Va de Roba”
El 1962 vivia en una planta baixa amb pati al Poble-sec. Estava embarassada i, en marejar-me, vaig voler sortir al pati perquè em toqués l’aire i ja no vaig poder sortir: estava nevant. La roba que havíem deixat estesa va quedar glaçada, rígida, però no vàrem poder sortit en una setmana.
Lluïsa, “dels encants “
I tant que recordo la nevada, ja estava a la paradeta, llavors al carrer Urgell, núm. 1, davant del Colmado Petit. Recordo que no podien entrar els carros perquè s’havia de fer camí. Llavors els sostres de les parades eren de lona
i existia el perill que es trenquessin els pals que eren de fusta si no es treia la neu de sobre. Va ser dur: escombraries pels carrers, cues davant dels garatges per poder omplir les llaunes amb petroli (la majoria de cases tenien estufes de petroli). Per poder muntar les parades es van haver d’obrir camí des del passatge de Sant Antoni on estava el magatzem dels calaixos contenidors. Va ser la primera vegada que em vaig posar pantalons perquè a la parada hi feia molt de fred. Ah!, i les katiusques per mantenir els peus secs.
Paco Torrebadell
Després de dinar ens vàrem reunir uns quants amics al bar Ballet, conegut per “bar Cucut”, al carrer Viladomat.
 |
Urgell /Tamarit - Mercat de Sant Antoni i bar Amigó.
Fons personal Manel Montoliu.
|
Hi havia una màquina tocadiscos i allà vaig sentir la cançó She loves you cantada pels Beatles. Era la primera vegada que els sentia i em van entusiasmar. Des d’aquell moment em vaig convertir en un dels seus fans. Quin inoblidable dia de Nadal, la nevada i els Beatles.
Magdalena, de “Va de Roba”
Jo vivia a Cervera l’any 1962 i, quan vàrem sortir de Missa de Gall, allà també estava tot nevat però l’endemà, la ràdio i tothom sols parlaven de la nevada de Barcelona, de com tot estava paralitzat i de com moltes persones es van quedar sense dinar de Nadal al no haver pogut reunir-se amb la família.
 |
| Barri de Sant Antoni. Fons personal Jaume Güell i Guivernau. |
Teresa, de “Va de Roba”
Quan la nevada jo tenia 8 anys, vivia a l’Av. Mistral i recordo que veia els meus pares molt amoïnats: pel menjar, per l’escalfor -vivíem sota terrat i hi feia molt fred-, per poder obrir pas per sortir de casa; ells sí que veien els problemes, però la canalla estava feliç. L’endemà, Sant Esteve, va ser una festa fent ninots de neu:
pels nens la nevada va ser un regal!
 |
| Plaça universitat. Fons personal Jaume Güell i Guivernau. |
Carme, Taller de Puntes al Coixí
Veiem persones amb esquís pel carrer Diputació i Villarroel avall. Sí, sí, esquiant! I això va durar quasi tota la setmana. El meu fill vivia a Viladecans, van agafar la seva filleta d’un mes, la van ben embolicar amb un mantó i la bossa d’aigua calenta per venir a casa: “Tenen sort , els va dir el conductor de l’autobús, perquè aquest és l’últim, ja no en sortirà cap més”. I així va ser, no van poder tornar a Viladecans en tota la setmana.
 |
Carrer Aldana.
Fons personal Jaume Güell i Guivernau.
|
Paquita, de “Va de Roba”
El 1962 vivia en una planta baixa amb pati al Poble-sec. Estava embarassada i, en marejar-me, vaig voler sortir al pati perquè em toqués l’aire i ja no vaig poder sortir: estava nevant. La roba que havíem deixat estesa va quedar glaçada, rígida, però no vàrem poder sortit en una setmana.
 |
Carrer Borrell a l’alçada del passatge de Sant Antoni Abad.
Fons personal Manel Montoliu.
|
Lluïsa, “dels encants “
I tant que recordo la nevada, ja estava a la paradeta, llavors al carrer Urgell, núm. 1, davant del Colmado Petit. Recordo que no podien entrar els carros perquè s’havia de fer camí. Llavors els sostres de les parades eren de lona
i existia el perill que es trenquessin els pals que eren de fusta si no es treia la neu de sobre. Va ser dur: escombraries pels carrers, cues davant dels garatges per poder omplir les llaunes amb petroli (la majoria de cases tenien estufes de petroli). Per poder muntar les parades es van haver d’obrir camí des del passatge de Sant Antoni on estava el magatzem dels calaixos contenidors. Va ser la primera vegada que em vaig posar pantalons perquè a la parada hi feia molt de fred. Ah!, i les katiusques per mantenir els peus secs.
 |
Carrer Urgell a l’alçada del Mercat de Sant Antoni.
Fons personal Manel Montoliu.
|
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Si us plau, recorda a ser constructiu i respectuós; d'altra banda els moderadors podran eliminar el teu comentari. Gràcies