Pinzellades sobre el turisme al barri

Últimament Sant Antoni s’ha anat convertint en un barri de moda, dins una ciutat prou atractiva per motius variats. Ben segur, per definició, les modes són efímeres, o sigui, duren poc. Val a dir, doncs, que no sabem si aquesta fama durarà poc o molt, ni si s’acabarà de sobte o més aviat lentament i seguint un camí en declivi. Sens dubte no durarà eternament, però el que volem avui subratllar és que els costos i beneficis associats a aquesta marea turística no es reparteixen amb equitat entre totes les persones afectades, directament o indirecta.

Ras i curt: els visitants gaudeixen de la nostra hospitalitat, dels nostres equipaments públics gratuïts, i paguen –com és lògic i natural– allò que consumeixen procedent de les nostres ofertes de serveis (públics o privats). Hi ha circulació de valors mercantils, però no tots –ni de bon tros!– segons una contraprestació justa. Al cap i a la fi, mentre que tots els contribuents hi posem una mica de la nostra part pel que fa als serveis públics, algunes persones aprofiten les oportunitats per posar negocis particulars i d’altres lloguen o posen en valor part del seu patrimoni cedint l´ús de locals, pisos o habitacions.

D’altra banda, no podem passar per alt que una bona colla de veïns de la ciutat es queixa de les molèsties (reals o il·lusòries, efectives o potencials) que les riuades turístiques ocasionen en diferents nivells de la convivència quotidiana. Amb tot, convé subratllar que els turistes tenen trets diferencials molt variats; per exemple, amb nivells de despeses alts o baixos, interessats en menjar i beure, o en comprar, o desitjosos de gaudir d’espectacles i de bens culturals (partits de futbol, veure edificis emblemàtics, visitar museus, anar a concerts), o amb intenció de participar en congressos, o fins i tot de fer cures mèdiques especialitzades. En definitiva, tenim visitants més o menys incívics i més o menys consumidors de bens i serveis materials i culturals.

Així doncs, costos i beneficis sovint estan distorsionats i disfressats, de manera que cal reconèixer l’ambigüitat del fenomen turístic: es barregen processos de cooperació importants i alhora hi ha conflictes prou irritants.

Val assenyalar, emperò, que la mateixa persona que es queixa de la invasió forastera, assumirà aquest paper quan fa un viatge a l’estranger aprofitant una oferta amb preus atractius. Al capdavall, quan s’avalua el conjunt ens trobem amb guanys i costos particulars, tot barrejat. Per tant, si es vol assolir una perspectiva coherent caldrà conèixer la realitat i buscar el bé comú, mitjançant compromisos entre els diferents interessos particulars i col·lectius.

O sigui, caldrà equilibrar avantatges amb inconvenients. I això apunta a quelcom que sabem, que pot haver-hi un xoc entre l’oci massificat i el veïnat.

Exemples clars: les terrasses desmesurades, l’increment dels lloguers de l’habitatge, l’augment descontrolat dels pisos turístics, la proliferació de bars de moda (alguns d’ells un al costat de l’altre), l’aterratge de comerços tallats pel mateix patró en certa manera elitistes dirigits a un públic molt específic, les aglomeracions, etc.

En definitiva, sense idealitzar el passat ni banalitzar el present i el futur, cal posar fil a l’agulla i anar regulant, amb seny i visió de conjunt, una de les principals fonts de riquesa i d’ocupació del nostre país.