De carboneria a perfumeria - Comerços arrelats

Hi ha plantes que necessiten ser empeltades per a sobreviure, seguir ben arrelades i donar fruits nous. Doncs això és el que va passar amb el comerç de productes de neteja i perfumeria que en Francesc Marí Pons i la Carme, la seva esposa, mantenen al carrer del Comte Borrell, 65. Ells són la tercera generació establerta en aquest local, però quan els seus avis van obrir-ne les portes, el gènere que oferien era molt diferent, tant com la nit i el dia.

Els seus avis, la Carme, coneguda de sempre com “Carmeta” i en Josep, amb antecedents familiars carboners, tenien una carboneria al carrer Tamarit amb Borrell, però el 1936 van traslladar-la al local, amb habitatge, que avui encara funciona en mans dels seus néts.

Quan l’avi Josep va morir, al cap de pocs mesos la Carmeta –a qui veiem fotografiada a la porta de la carboneria– hagué de posar-se al front.

I el pare d’en Francesc, també Francesc –a qui tothom anomenava “Cisco”– va haver d’ajudar-la, malgrat tenir tan sols vuit anys. La Carmeta i el Cisco, doncs, van tirar endavant la nova carboneria i van enfrontar-se als temps difícils de la guerra en què hi havia manca de carbó; fins i tot havien d’anar amb carros a buscar-lo al port. En l’altra foto que incloem veiem el jove Cisco amb els cabassos en equilibri sobre el cap, repartint carbó a domicili.

I què  venien?

El que es venia a totes les carboneries en aquell temps: carbó de coc, “carbonilla”, llenya, tacs, teies, ventalls... coses de primera necessitat aleshores, tant per cuinar com per escalfar-se. Perquè a les cases només hi havia fogons de ferro o pedra. I cuina econòmica a les més benestants. També es feien servir brasers o estufes de ferro, de carbó o llenya, per escalfar-se a l’hivern.

«El pare –diu en Francesc– a més d’ajudar l’àvia anava a escola: l’Escola de Sant Ramon, del carrer de Manso, a la qual  també vaig anar-hi jo, i que va existir fins als anys setanta o setanta-cinc».

L’any 1958 el carbó estava a les acaballes. Els veïns van començar a utilitzar com a font de calor el gas per cuinar i el petroli per a les estufes. Així és que van decidir tancar la carboneria i reobrir amb un altra tipus de gènere, també necessari però completament diferent: l’adrogueria, olis i sabons. En Cisco ja era casat i en Francesc tenia cinc anys quan van començar el negoci nou.

Són la tercera generació, però quan els avis van obrir les portes el gènere que oferien era molt diferent

Podem veure el Francesc a la porta de la botiga amb la seva àvia als anys d’escola, d’ajudar a la botiga... i de jugar a futbol als patis del mercat, o a frontó a les parets del pati de Tamarit.

On ara hi ha el comerç de productes de neteja i perfumeria, abans hi havia la carboneria, amb la bàscula i els cabassos plens de carbó, de carbonet, de llenya...

«La renascuda botiga ara era plena de bidons de productes de neteja i dipòsits d’oli –en rebíem de vuit o nou classes diferents– de metall, amb una espècie de manxa –el “nervi”– o maneta que quan rodava  feia pujar l’oli (era un sistema similar al de les benzineres d’abans). Pràcticament tot es venia a granel: els veïns venien a comprar l’oli amb un pot, setrill o oliera d’alumini, en general en petites quantitats, com un petricó».

«Llavors les mesures més emprades eren el ‘petricó’ (23,5 centilitres; arrodonint, un quart de litre), que s’emprava tant per a l’oli, com per al vi o la llet. Pel que fa a mesures per a pesar sòlids, les  més usuals eren les ‘tres unces’ (equivalents a cent grams) i la ‘lliura’ (quatre-cents grams)». 

I el sabó i els altres articles de neteja?

«El sabó es venia en pastilla, com el “Lagarto” i el “Prim de Reus” (se’n deien així pel llangardaix o la imatge del General Prim que duien gravats, respectivament), o bé a granel: en pols, escames, boles o pastilles;
boles de naftalina; sosa càustica per a desembossar i rentar; bicarbonat, que se segueix utilitzant per netejar neveres; carbonats per blanquejar; trisòdic per netejar metalls i roba, etc. Aquests darrers productes avui encara els podem trobar, és clar que no a granel: ara van en bosses de plàstic».

I no podien comprar més quantitat, a litres o a quilos?

«És clar que ho haurien pogut fer, però cal pensar que havíem viscut, i encara vivíem, una època dura i la gent estava acostumada a comprar de mica en mica, just per al dia. I així amb tot, inclosos els productes frescos, ja que quan vam anar tenint neveres, aquestes era petites, i de gel...»

La botiga va tirar endavant en mans de la família, en Cisco i la seva muller i la mare d’en Francesc, l’Antonia i l’àvia Carmeta, que encara aguantà uns anys.

«I el pare, que va morir l’any 1998. Llavors vàrem fer obres i vàrem donar més espai a la botiga».

Faig volar la imaginació i intento veure, a l’espai on ara hi ha el taulell de perfumeria, les piles de carbó i de llenya i, a la part del davant, la bàscula i els cabassos plens de carbó, de carbonet, de llenya...

I els productes de neteja? Avui, a part dels quatre o cinc comentats abans, tots són de marca, tots venen envasats i costa decidir què comprar entre tantes marques diferents d’un mateix producte. Això sí, la presentació es vistosa i els colors bonics. Ens fiem de la propaganda?

Veient aquesta botiga no puc menys que lamentar que quedin tan pocs d’aquests petits comerços de proximitat, on pots preguntar i rebre consell sobre què i com pots utilitzar allò que necessites. Al barri i a Barcelona en resten comptats! I és una pena, de veritat! Així que cal felicitar la Carme i el Francesc per continuar oferint-nos els seus productes de manera tan propera i, alhora, tan professional.

I com diu en Francesc: «Aquí van començar una Carme i un Francesc –la ‘Carmeta’ i el ‘Cisco’– i ara, la tercera generació, tornem a ser una Carme i un Francesc; és talment com allò que diuen “Volta el món i torna al Born”».