El cor del mercat

El seu cor, el seu batec, el formen les persones: treballadors, venedors, clients, visitants… tots aquells que des de que es va inaugurar l’han fet i el fan viure.

Ens ho explica el Sr. Jaume Font i Martí, veí del barri i vinculat per família a aquest constant batec del mercat, i a qui pregunto com va ser que l’avi posés parada en un mercat que s’obria nou i dins d’un edifici tan gran i diferent. Era una aventura!

El meu avi va ser un dels venedors que fa cent trenta anys van posar en marxa el mercat

El meu avi, Joan Font, era fill de Gallifa però, com que no era l’hereu, va marxar a buscar-se la vida fora del poble. Quan va venir a Barcelona va anar a viure a casa d’una tia que muntava una parada de pesca salada al mercat del Padró, mercat a cel obert que tradicionalment s’instal·lava dins de la muralla a l’indret on avui existeix la plaça del Padró. Així fou com el meu avi va començar a vendre en aquella parada de posar i treure junt amb la tia.

Quan l’any 1882 es va obrir el mercat de Sant Antoni i es va suspendre el mercadillo, l’avi Joan s’hi establí, però ja pel seu compte, i va posar una parada de pesca salada  specialitzada en la venda de bacallà. El mercat, nou de trinca, era una meravella i els venedors emprenedors i experts (la majoria provenien del Padró); però els inicis no van ser fàcils perquè els faltaven els compradors: la clientela es resistia a venir i costà molt que es traslladés al mercat i és que era tan lluny!, i fora muralla! 

Parada de peix. Mercat de Sant Antoni vora el 1930



Tant és així que molts venedors van intentar tornar a vendre a la plaça del Padró però la policia municipal, amenaçant amb els seus sables, els feia fora una vegada i altra (talment com els top manta d’aquell moment). Com és lògic tots es van haver d’adaptar. A la força!

Però era realment tan lluny?
Doncs sí, els quedava molt desavinent anar fins al mercat. Cal pensar que la majoria de la gent vivia i havia de venir de més enllà de les Rambles, i que el que avui es el Raval i a prop del Padró era ple d’horts i de camps; el que havia estat la muralla i el Portal de Sant Antoni estava enderrocat i sense asfaltar, i més eanllà, l’any 1882, era un espai on tot just es començava a edificar. 

Clar que ho havien de trobar lluny!
Bé ja tenim l’avi Joan instal·lat al mercat a la seva parada de pesca salada que tenia un distintiu: una Mare de Déu cremada rescatada d’una revolta i que donà nom a la parada: LA NEGRITA; aquest nom va identificar la parada fins que aquesta va passar al seu fill quan aquest es va casar: va fer reformes i la va anomenar “LA MARINA”, el nom de la seva muller qui, a més, compartia el treball de la parada i amb aquest nom va seguir fins que el mercat va tancar per les reformes.

Parada de pesca salada “La Marina”. Vora el 1970
I com estava distribuït el mercat?
Als inicis i per causa de l’aigua el peix no estava al centre. Com necessitaven aigua i desaigües es van instal·lar a la nau de Manso. Podríem dir que es van establir dos zones: Zona humida pel peix i triperia i zona seca on es van instal·lar carnissers, fruites i verdures i allà s’hi van quedar, excepte el peix que després va passar al centre.
Els patis entre naus per allà el 1970 tenien diferents utilitats:


La distribució d’espais

Al pati de Borrell, nomenat pati del peix, estava el dipòsit del gel. Disposava d’una màquina de trinxar gel i aquest el subministrava la fàbrica de gel del carrer de Viladomat.

El pati de Tamarit era el pati de les verdures.Les verdures arribaven en carros procedents del Prat i d’Esplugues i més tard en camions des del Born que eren descarregats pels camàlics. 

En el pati de Manso hi havia diverses dependències: les càmeres dels carnissers, el magatzem dels olivaires (les olives els hi arribaven en barrils de 200 k.), el magatzem de les verdures. També aquí hi havia els WC. I s’hi havia instal·lat un esmolet que primer tenia únicament una mola i sols treballava pels del mercat; amb el temps va tenir una mena de petita botiga on atenia també el públic extern.


Al pati del carrer Urgell hi havia parades d’encants: parades de roba, de modisteria, i diverses parades de merceria totes molt concorregudes tant per la clientela del barri com per modistes de tot Barcelona. Entre les merceries hi havia la d’en Pepito dels Botons, molt antiga, on venien a comprar des de sempre totes les iaies del barri. 


La capsa de les fotos del Sr. Jaume

El Sr. Jaume em facilità les fotos antigues que veieu: La més antiga, que no puc situar, es la del quiosc, la següent, segurament d’abans de l’Exposició del 1929, mostra el mercat  amb l’estructura a la vista i amb arbres en un dels patis; els van tallar per posar els tendals que mostra l’altra foto, tendals que van mantenir fins que el mercat va tancar. 





Però la fotografia que més m’agrada és la del rètol “Toro Lidiado”: Els diumenges en què havia corrida de toros aquests carnissers del mercat, com que aquest estava tancat, muntaven una parada a la part de fora i posaven a la venda la carn dels toros que havien matat. El pregoner passava pels carrers del barri anunciant la venda. Sembla un conte, veritat?



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Si us plau, recorda a ser constructiu i respectuós; d'altra banda els moderadors podran eliminar el teu comentari. Gràcies