En aquest cas qui recorda –i de quina
manera, perquè té una memòria privilegiada!– és la senyora Maria Àngels Aparicio,
la “senyora Litus” com li han dit i li diuen familiarment moltes persones a la nostra
veïna. Jo, com que m’ho permet, li diré senyora Àngels.
Doncs bé, la senyora Àngels, que ha complert
91 anys aquest mes de març, viu al carrer del Comte d’Urgell, al mateix pis on va
néixer la seva mare i hi van néixer ella i les seves germanes. En realitat, en aquest
edifici, quan tot just era acabat de construir, hi van anar a viure els seus avis
quan es van casar. Ells li explicaren que quan s’hi van instal·lar s’estava
aixecant el Mercat de Sant Antoni. Si tenim en compte que aquest es va
inaugurar l’any 1882, calculeu si en té d’anys, la casa; però està molt ben
conservada i hi han instal·lat ascensor. Quan la mare de la senyora Àngels es va
casar, també s’hi va quedar a viure.
La mare els explicava que, de joveneta,
anaven molts diumenges a berenar a Montjuïc; en aquell temps hi havia molts horts
i eren molts els grups d’amics que formaven penyes i hi anaven a peu o en tartanes.
Inclús la penya de la seva mare tenia un himne, alguna estrofa del qual recorda:
"És el tros és el tros, on es menja el gran arròs, és el tros és el tros,
molt florit i molt hermós..."
La mare de la senyora Àngels va estudiar i va
exercir de mestra fins que es va casar i llavors ho va deixar, tal com aleshores
feien la majoria de les dones. Però la mare era d’idees molt avançades: a les primeres
eleccions en què les dones varen poder exercir el sufragi, l’any 1933, ella ja hi
va votar. Recorda que les urnes eren caixes de cartró posades sobre un tauló aguantat
per dos cavallets de fusta.
Expliqui’m coses de quan era petita? Cóm era
el barri?
Era molt tranquil. Aquí, al carrer Urgell, hi
tenien l’origen i el final els tramvies 4 i 5, cadascun per la seva via; quan arribaven
al final del trajecte giraven el tròlei i el tramvia s’entornava per la mateixa
via. Des de la Riera Alta venia el número 1, que donava la volta per Tamarit i
seguia cap a la plaça d’Espanya. També hi passaven els autobusos d’en Roca.
Nosaltres, que anàvem a berenar moltes tardes
a la Font d’en Fargas, a Horta, (font que tenia molta fama per les qualitats sanadores
de la seva aigua), hi anàvem amb el “Cinc” fins als “Quinze”, on tenia el final.
El carrer d’Urgell estava empedrat i les voreres
eren, una meitat, de terra, i l’altra (la que tocava a les cases), de lloses grans.
No era rar veure en moltes galeries de veïns gabietes amb pollastres. Les
parades dels encants començaven a la c o n f l u è
n c i a d’Urgell i Ronda de Sant Antoni i arribaven fins a la cantonada de Floridablanca.
El carrer era tranquil, fora dels tramvies. Però aquests passaven poc sovint i
feien sonar la campaneta
per avisar. També ens cridaven l’atenció el
xiulet dels esmolets i els senyors-anunci amb els seus grans cartells al davant
i a l’esquena que duien penjats de les espatlles mitjançant tires de cuir.
Per als més petits, “el barri” eren aquests
dos primers trams d’Urgell, els dos primers de Tamarit i el passatge de Sant
Antoni: aquest era el nostre territori de jocs. Al carrer Sepúlveda s’hi podia
jugar, però no hi anàvem perquè era un carrer
mort, poc construït.
O sigui que podíeu jugar al carrer?
I tant. Doncs no hi jugàvem poc! A empaitar,
a amagar-nos, a la xarranca, a fer ballar baldufes, amb el “ioio”, al
diàbolo... També fèiem bombolles de sabó amb macarrons... Era un món diferent!
Quan venia la Setmana Santa anàvem a enterrar la sardina a la Font del Gat; i
el Dissabte de Glòria, veies quantitat de canalla fent soroll amb tapadores.
Abans de la guerra, el senyor Petit, del Colmado
Petit, cada any muntava una festa per a a canalla, i per Nadal posava al carrer
una prensa de fer neules
I de la guerra, què en recorda ?
Quan va esclatar la guerra estàvem passant les
vacances a Tiana i ja ens hi vàrem quedar tota la contesa. Jo havia fet l’ingrés
de batxillerat però com que allà només hi havia escola de primària, vaig haver de
fer-ho amb les classes que em donaven uns veïns preparats. A Tiana no arribaven
els bombardejos, però sí que vèiem passar els avions que anaven a bombardejar Badalona
i Montgat; els vèiem arribar sobre Badalona, i com donaven la volta en direcció
Barcelona. Vèiem caure les bombes i sentíem els xiulets de les bombes en caure i
les explosions, així com els trets dels antiaeris. M’estimo més no pensar-hi. No
hi hauria d’haver cap guerra!.
Estic d’acord! Parlem dels comerços que recorda.
Si hagués de triar, de quins ens parlaria?
No cal dir que de Cal senyor Petit, que avui
encara conserva el nom , que ja no és d’aquella família; les cloïsses de Ca l’Amigó
que també conserva el nom; i recordo, perquè em cridava l’atenció, una botiga de
coses asiàtiques que hi havia abans de la guerra al carrer Tamarit – Ronda, on es podien
veure vestits japonesos i xinesos i uns mantons preciosos. També al carrer Tamarit
hi havia una merceria a la qual deien “cal no n’hi ha res” perquè mai trobaves el
que buscaves; i una botiga de lloguer de cavalls, carrosses i carros per a enterraments.
I El Regalo que venia joguines mecàniques, entre elles una màquina enregistradora
que treia xocolatines...
I a l’edifici de La Carboneria, hi havia una
carboneria?
I tan! D’això li ve el nom. Ja hi havia la
botiga dels Garriga de moble blanc que ara és d’un besnét i després venia la carboneria,
després la porteria i seguia una
botiga d’en Boqué i la d’un cigronaire que venia llegums.
Més endavant s’hi van posar els Esport s Puigmal, la filla gran dels quals havia
estat campiona de tir a l’arc.
Podria seguir i seguir escoltant la senyora
Àngels, perquè són tantes les coses que recorda que se’n podria escriure un llibre
sencer, però ens hem de conformar amb aquest petit resum de tot el que ens ha explicat.
Haver parlat amb ella ha estat un veritable
plaer.
Moltes gràcies.
