[Editorial número 106] Barri dormitori?

Hi ha qui diu que la ciutat és la “expressió física de la manera de viure d’una societat”. Potser afirmar això és una mica agosarat, si més no perquè també hi entren factors històrics externs que poden ser força rellevants, com les guerres, per exemple. Però si ho pensem respecte al moment i el lloc actuals, aquesta definició s’acosta més a la realitat. Anant a l’entorn més proper, podríem dir que el nostre barri és un reflex dels que hi vivim i treballem.

Per tant, la qüestió està en com volem que sigui el nostre barri: un àmbit on es combini treball, relació i convivència, ric en serveis i facilitador d’interaccions; o, pel contrari, una simple addició d’edificis dormitori amb un rerefons d’egoïsme i insolidaritat, sense relació veïnal i amb el perill d’un ambient degradat i d’exclusió social.

No cal dir quin escenari és el que volem.

La situació actual, però, en alguns casos no ho afavoreix. El barri s’ha posat de moda i, per exemple, grans empreses inversores compren finques senceres per posar al mercat habitatges de lloguer a preus astronòmics, amb una alta rotació de persones, sovint sense vinculació amb el barri i la comunitat. Els lloguers, per tant, estan patint un augment desproporcionat dels preus, ja que, en general, hi ha una demanda important d’habitatge a tota la ciutat. El primer que cal fer és tractar d’evitar que es faci fora a llogaters i que la gent que actualment viu al barri pugui continuar fent-ho si així ho vol, informant bé sobre els drets que tenim. També es poden portar a terme altres accions més puntuals, com hem escrit en el darrer número. Però amb això no n’hi ha prou: només una oferta important d’habitatge assequible pot ajudar a anivellar preus. Això vol dir posar diners. Altres ciutats europees estan prenent mesures en aquest sentit.

I la nostra ciutat?    

Per altra banda, a la societat d’avui dia encara prima l’individu, l’èxit, la comoditat i la seguretat. Els valors de la solidaritat i l’altruïsme no estan prou a primera fila. Però alguna cosa està canviant. Hi ha propostes de petita escala que aposten per que els barris siguin àmbits per viure, amb varietat d’usos i activitats, comerços, serveis i, sobretot, perquè els veïns i la societat civil puguin expressar-se i participar. Per sort, el nostre barri de Sant Antoni és un barri viu, i ho és principalment per que gaudeix d'un teixit associatiu amb certa força.

El barri només anirà endavant si hi ha una bona participació per part de veïns i veïnes a les entitats i associacions que hi treballen, i aquestes demanen, protesten, reclamen i proposen, encara que de vegades somïin truites. L'Associació de Veïns porta quaranta nou anys treballant en aquesta direcció, amb la col.laboració activa i l'ajuda dels nostres socis. El nostre entorn en aquest temps ha millorat força, no ho oblidem. Però cal seguir per anar un pas endavant, sumar forces, enfortir les relacions humanes i socials, poc a poc, dia a dia, amb petites tasques, cadascú amb les seves idees i inquietuds.

El nostre barri ho mereix.

Pep Sala

Associació de Veïns del barri de Sant Antoni

El proper any

Extracte del parlament del Sopar de Festa Major, el 19 de gener a l'Envelat

Al davant nostre tenim tot un any que no es presenta ni plàcid ni avorrit. Grinyolen, quan no resulten preocupants, alguns canvis polítics mundials, europeus, espanyols i catalans, anunciats o aprovats. El drama d’immigrants i refugiats no sembla estar en vies de solució. Ni les guerres. Tampoc el canvi climàtic, que s’anuncia més ràpid i vigorós del que s’havia previst fa uns anys.

Primer premi "Acabant les obres del Mercat". Enhorabona a Josep Maria Grimau Rodríguez #espaicatalàroca #igerseixample

Una publicación compartida de Espai Català-Roca (@espaicatalaroca) el 1 de Mar de 2017 a la(s) 10:37 PST

D’altra banda diuen que l’economia millora i que l’atur anirà minvant. Diuen que estem sortint de la crisi. I diuen, alguns, que el món va per bon camí. Doncs no ho sembla.

En qualsevol cas, el cert és que ningú no ho sap de debò. Ni els astròlegs. No hi ha prediccions fiables i ens envolta massa soroll i poc rigor. Per exemple, sovint en lloc de notícies genuïnes i fets, els noticiaris repeteixen “declaracions” retòriques dels polítics, sense proves, ni seguiment de previsions o plans d’acció: “hisenda som tots”, “les pensions no baixaran”, “no pujarem impostos”, “perseguirem la corrupció”.

És a dir, ni polítics, ni economistes ni sociòlegs tenen estris fiables per tal de fer prediccions a pocs anys vista. Per tant, no ens les hem de creure mai.

En general, però, a casa nostra gaudim de la ciutat i ens estimem el barri, perquè té alguns (pocs) serveis, ens hi trobem a gust i hi ha convivència. Això és un actiu valuosíssim.

Però no està, ni pot estar, assegurat contra tot risc. Evidentment hi ha perills extrems que no podem controlar, com terratrèmols o tsunamis. D’altres van lligats a l’acció humana global, com passa amb l’escalfament de la terra.

Però altres sí que els podem controlar: per això pensem que sempre cal parar esment i mirar més lluny. I un dels principis bàsics per un futur sostenible és la sobrietat, l’eficiència i no créixer compulsivament sense saber com, ni cap on, ni per aconseguir què.

Per tant, els diem als polítics i tècnics que ens governen que pensin més sovint en la gent del carrer, les seves necessitats i desitjos, que no toquin les coses que funcionen bé, que no facin normes si no cal, que mai no oblidin que sempre hi haurà sorpreses i coses que s’espatllen, que convé ser previsors, que es pot aprendre molt dels errors però poc de la retòrica buida, i que tot envelleix i degenera si no es revisa i restaura periòdicament. I que no es distreguin, ni ens distreguin, amb temes de menor importància.

I si la participació ha de ser un objectiu veritable i no fum multicolor, cal escoltar a tothom, aprendre de la diversitat, donar facilitats i evitar protagonismes.