[Història] Ara fa 50 anys al barri: la primera iblioteca popular

La primera biblioteca popular. La reforma del final de l’ avinguda de Mistral, ara dita plaça dels Jardins de l’ Alguer . La primera subvenció.

I seguim explicant la nostra història de barri. El barri de Sant Antoni, el nostre, no ha tingut mai la sensació de ser un poble assimilat per la gran ciutat. Ha crescut a l’ ombra del Mercat de Sant Antoni, fet que ha contribuït a definir el seu caràcter, la seva personalitat de barri immers en una gran ciutat. Sempre ha estat un barri de pas i ho seguirà sent.

L’ Associació de Veïns va néixer  amb tres eixos fonamentals, a l’ any 1967/1968: la recuperació dels drets democràtics, la creença que la solidaritat és l’ únic patrimoni de la societat civil i la recuperació de la cultura catalana. Aquests tres eixos marquen les diferents estratègies  d’actuació de l’entitat, en tot els àmbits pels quals  s’ha mogut al llarg del temps, amés de crear un clima de convivència i solidaritat entre veïns i veïnes.

Aquets tres eixos és varen traduir en fets tangibles i molt necessaris en aquella època de foscor dins del franquisme: Un va ser, la creació d’una biblioteca popular, tot recollint les experiències dels anys trenta al nostre país i   va estar ubicada temporalment a la parròquia de la Preciosíssima  Sang, seu de la nou nata Associació de Veïns. Aquest fou el motiu també de rebre la primera subvenció, que la donar una entitat bancaria.   L’ altre va ser la recuperació urbanística i aconseguir espai públics per al  gaudi ciutadà: a finals de l’any 67 i principis del 68 es va començar a demanar la primera reforma de l’espai que ara en diem popularment  Jardinets de l’ Alguer, però que en aquella època no tenia nom ni era una plaça com ara. Molt antigament aquest espai era conegut pel “pla de Sant Antoni” que era el final de la riera que baixava per l’actual carrer de Viladomat. Feta aquesta reforma, l’ Avinguda de Mistral, ja no seria reformada fins l’ any 1994/1995 que va convertir se amb la “rambla” central del barri.

Jordi Font

Un Nadal molt diferent

Les festes de Nadal se celebren arreu del món, si bé cada país, cada lloc, ho fa a la seva manera; ho fa seguint els seus costums, les seves tradicions.


L’any 1962 Barcelona ho va fer d’una manera un tant peculiar: a més de seguir les seves tradicions, les va celebrar amb una gran nevada, una nevada de les de debò, inesperada i tan espectacular que va convertir el dia de Nadal en el més blanc de la història de la nostra ciutat.

La nit de Nadal va sorprendre amb la caiguda de neu. “Què bonic! Quina il·lusió!

Carrer Urgell a l’alçada de Floridablanca. Fons personal Manel Montoliu.

Llàstima que no quallarà!” es va dir la gent, però al matí, en llevar-se, la gran sorpresa!, estava tot blanc, neu en quantitat.

"Cotxeres Borrel per al barri". Una lluita veInal.

Enguany fa 20 anys de la inauguració de la primera fase del projecte “COTXERES BORRELL”. L’ empresa Aiguajoc va començar a explotar, per un període de 50 anys, el poliesportiu. Dos anys més tard, en finalitzar les obres de l’edifici de formigó, vidre i metall, van començar les activitats al CENTRE CIVÍC DE COTXERES BORRELL i el 2001 es va afegir el conjunt de l’ escola pública Ferran Sunyer. Amb aquesta inauguració acabava un llarg procés participatiu iniciat a l’ any 1984.

 

  “Festa popular davant Cotxeres”. 1891 La Compañia de Transportes Anónima de Tranvias de barcelona va demanar els permisos per construir una cotxera i unes quadres al carrer de Viladomat amb Marqués de Campo Sagrado. Fou una companyia privada fins a l’ any 1958 que va ser municipalitzada, moment que aquesta companyia va passar a  ser de Transports de Barcelona”

El cor del mercat

El seu cor, el seu batec, el formen les persones: treballadors, venedors, clients, visitants… tots aquells que des de que es va inaugurar l’han fet i el fan viure.

Ens ho explica el Sr. Jaume Font i Martí, veí del barri i vinculat per família a aquest constant batec del mercat, i a qui pregunto com va ser que l’avi posés parada en un mercat que s’obria nou i dins d’un edifici tan gran i diferent. Era una aventura!

El meu avi va ser un dels venedors que fa cent trenta anys van posar en marxa el mercat

El meu avi, Joan Font, era fill de Gallifa però, com que no era l’hereu, va marxar a buscar-se la vida fora del poble. Quan va venir a Barcelona va anar a viure a casa d’una tia que muntava una parada de pesca salada al mercat del Padró, mercat a cel obert que tradicionalment s’instal·lava dins de la muralla a l’indret on avui existeix la plaça del Padró. Així fou com el meu avi va començar a vendre en aquella parada de posar i treure junt amb la tia.

Quan l’any 1882 es va obrir el mercat de Sant Antoni i es va suspendre el mercadillo, l’avi Joan s’hi establí, però ja pel seu compte, i va posar una parada de pesca salada  specialitzada en la venda de bacallà. El mercat, nou de trinca, era una meravella i els venedors emprenedors i experts (la majoria provenien del Padró); però els inicis no van ser fàcils perquè els faltaven els compradors: la clientela es resistia a venir i costà molt que es traslladés al mercat i és que era tan lluny!, i fora muralla! 

Parada de peix. Mercat de Sant Antoni vora el 1930

El perquè del Mercat de Sant Antoni

El mercat de Sant Antoni és un dels més importants de la ciutat. Per poder entendre el seu naixement, ens hem de situar a la Barcelona de la meitat del segle XIX, concretament a l’any 1836 en què l’ajuntament de l’època decideix la construcció de diferents mercats a la ciutat, tot coincidint amb l’enderrocament de les muralles Barcelona vivia un creixement humà molt important produït per l’esclat de moltes fàbriques, a les afores de la ciutat i una revolta cultural important: el Modernisme.

Mercat a la plaça Padró,  abans de tirar les muralles i el portal de Sant Antoni. Meitat s.xix

A l’any 1849 es posa la primera pedra del mercat de la Boqueria, l’any 1848 s’inicien les obres al mercat de Santa Caterina i l’any 1871 és decideix fer el trasllat del mercat del Padró als afores de les muralles, ja enderrocades, i el 1872 comencen l’estudi de construcció, sota la direcció de l’arquitecte municipal Sr. Josep Artigas. L’obra fou encarregada a l’arquitecte municipal Antoni Rovira i Trias, que aixecà plànol el 25 de novembre del 1877.

L’indret on s’aixeca és un dels més interessants de la Barcelona històrica i el seu emplaçament desvetlla l’exquisit sabor local dels barcelonins

L’illa del Cine Urgell

Segons sembla existeix un projecte, pendent d’aprovació, per traslladar un supermercat del barri al local de l’avui tancat Cine Urgell i la construcció d’un interior d’illa al darrere  amb  entrada pel carrer Borrell, pel lloc on existia la sortida d’emergència del cinema. Amb l’actual canvi de govern a l’Ajuntament ignoro si això es portarà a terme o si quedarà aparcat com a projecte. 

El Cine Urgell abandonat des de fa més de dos anys

LaCollaPessigolla descboreix el monument a Francesc Layret

La CollaPessigolla són tots els nens que d'una manera o una altra estan relacionats amb el barri. És un projecte que pretén acostar tot allò que tenim i que passa als santantonins més joves i intrèpids fent-los participar com a protagonistes.

PEn aquest cas volem agrair especialment la complicitat del de l'AMPA de l'Escola Ferran Sunyer i la generositat de l'Estel negre que ens ha cedit un parell de fotografies

Si us ha agradat i voleu participar en el proper misteri, només cal que ens feu arribar un correu electrònic a revistasantantoni2000@gmail.com i us explicarem com!!

Les Cases dels Cargols

El Barri de Sant Antoni no destaca per tenir edificis modernistes importants com els que podem veure per la Dreta de l’Eixample, però, si fixem la mirada, sí que en podem trobar de prou bonics, tant a la Gran Via com en altres carrers del barri. El nostre passat no és el d’un barri de gent benestant si no de gent treballadora, un barri que es va anar gestant a l’entorn del Mercat (1882) i que va agafar la fisonomia actual amb la remodelació que es va fer arran de l’Exposició Universal del 1929. 
Bé, doncs si tot passejant us arribeu fins al començament del carrer Entença podreu trobar uns imaginatius edificis fruit del primer modernisme: 

El Paral·lel i el Paralelo

El redescobriment del Paral·lel, avinguda que fins a la normalització lingüística, va ser El Paralelo, castellanisme que sempre reivindico sense èxit, ha vingut acompanyat com no podia ser altrament d’una mitificació que potencia uns aspectes del lloc i n’oblida uns altres. 

No hi ha hagut un sol Paral·lel, n’hi hagut molts i diversos, els llocs canvien i es transformen dia a dia. El seu accidentat, complex i atzarós naixement va contemplar l’establiment de tot un seguit de barraques de fira sorolloses, amb molts espectacles que avui ens faria veritable angúnia contemplar. Els bons ninotaires de l’è•poca van reflectir-lo sovint per tal de contrastar la seva realitat popular amb la d’una altra avinguda interes•sant, però per a la gent benestant i fatxenda, avui molt menys evocada de forma retrospectiva, el Passeig de Gràcia. 

Cruïlla Avinguda Paral·lel amb Ronda Sant Pau. Foto Josep Dominguez, 1932. Arxiu fotogràfic de Barcelona. 

Els primers anys del segle XX, amb l’efímera bonança econòmica i l’ambient que es va escampar gràcies a la Primera Guerra Mundial, ja que quan les coses van malament per a alguns uns altres se n’aprofiten, va millorar i diversificar l’oferta amb espectacles de més volada tot i que aquests van conviure amb la misèria anterior sense problemes. 

Ja aleshores s’hi havien construït teatres amb cara i ulls, un dels més grans i antics és l’Español, del qual ningú, avui, no en vol reivindicar el nom original i potser això ha fet que n’arribés a tenir uns quants sense que cap no hagi estat prou sòlid com per a fer-ne oblidar l’original. 

El Rellotge de les Llums

Al finalitzar les obres de reforma del Paral·lel, l’Institut de Paisatge Urbà de l’Ajuntament, mai millor dit, ha tornat a posar en hora el Rellotge de les Llums del nostre barri. 

Aquest rellotge el tenim situat al principi del carrer Rocafort, a la vorera davant del número 2-8 i és un dels indrets singulars del barri. 

L’Exposició Internacional de Barcelona del 1929 va ser el motiu pel qual Juan Cabrerizo va crear el Rellotge de les Llums. És una composició que combina pedra artificial, llautó i vidre per marcar les hores amb llum. L’any 1935 el mateix rellotger en va instal·lar un de gairebé idèntic al número 69 de la Via Laietana. Els dos rellotges varen ser encarregats per entitats bancàries d’aquells temps. El nostre va ser encarregat per la Banca Condal, que tenia la seva seu al carrer de Rocafort, 2 l’any 1929. El de la Via Laietana ho va ser per la Banca Rosés l’any 1935. 

Benvinguda sigui aquesta reparació, doncs així tenim un indret més per ser visitat al barri. 

Celebrant 125 anys

Aquest any, una de les escoles del nostre barri celebra el seu 125è aniversari, es tracta dels Salesians Sant Josep. Però per si no fos poc, el seu patró, Don Bosco, també celebra 200 anys.

Podríem dir que durant aquest curs, l’escola ha estat, i és i serà plena de festes i alegria. Però, coneixem com ha estat la seva evolució durant tots aquests anys? Fem-ne un repàs.

La casa Macario Golferichs. Tot un símbol

Aquesta tardor de 2014 celebrarem els vint-i-cinc anys de la inauguració, com a equipament ciutadà, de la Casa Macario Golferichs. Una fita aconseguida per les moltes reivindicacions dutes a terme pel Col·legi d’Arquitectes, la premsa i les Associacions de Veïns de Sant Antoni i de l’Esquerra de l’Eixample al llarg dels anys setanta i vuitanta. 






Aquest edifici, que Cirici i Pellicer l’havia definit com una de les deu construccions barcelonines més brillants del modernisme català, l’any 1972 havia caigut en mans de l’especulació i va estar a punt de ser enderrocat.

La casa Golferichs, un xalet de tipus unifamiliar, va ser construïda per encàrrec de la família del Sr. Macario Golferichs a principis del segle XX, l’any 1901. El seu arquitecte fou en Joan Rubió i Bellver, que s’inicià en el taller -escola d’en Antoni Gaudi, on va viure el seu gran aprenentatge com a arquitecte modernista. A principis del segle XX va començar la seva brillant carrera amb edificis tan importants, entre altres, com la nostra casa Golferichs. Posteriorment i fins a la seva jubilació serà l’arquitecte de la Diputació de Barcelona. Cal destacar que Rubió i Bellver va rebre un premi -menció especial de l’Ajuntament de Barcelona , l’any 1901, per la construcció d’aquesta casa.

La família Golferichs va viure molt poc temps al “xalet”. L’any 1909 la van vendre a  l’ Institut religiós de les monges Dominiques de la Presentació, que la van emprar com a col·legi i residència per a noies.

La casa Golferichs fou construïda a la cruïlla dels carrers de Viladomat amb la nova Gran Via, en els antics terrenys del convent de Valldonzella (fundat per Jaume I i on va morir Martí l’ Humà, i lloc de trobada reial i de nobles al llarg dels segles). Aquest indret havia estat de descans durant molts anys per a aquells que venien a Barcelona per l’antiga Via Morisca, després Camí Reial i posteriorment la carretera Madrid - Barcelona, que passava per la vila de Sants. En aquest punt de parada i fonda, els viatger aprofitaven per descansar, canviar de roba i de carruatges, i així entrar “nets i polits” a la ciutat pel portal de Sant Antoni.

Del 1909 al 1972, la propietat de la casa fou de les monges Dominiques, que respectaren en un noranta per cent la construcció. El mateix succeí en la curta època, en la qual va ser expropiada per les Joventuts Llibertaries(1936-1939) que volien fer una Universitat popular.

Com dèiem al principi, aquest edifici no va escapar de la voluntat especulativa de molts propietaris de l’Eixample i de la febre de construir pisos que viu Barcelona els anys seixanta i sobretot els setanta. Així, l’any 1972, les monges van vendre tot l’edifici a un dels promotors immobiliaris més puixants de l’època: Núñez i Navarro. Amb això va començar més de setze anys de reivindicacions, cartes a la premsa i reunions a tots els nivells que finalitzaren l’any 1989 quan l’Alcalde Pasqual Maragall l’inaugurà com a Centre Cívic, conjuntament amb els presidents de les dues Associacions de Veïns. Esquerra de l’Eixample i Sant Antoni,.

200 Aniversari de l'Escola Pia de Sant Antoni

Pocs centres, poques institucions, molt poques coses poden celebrar 200 anys; a Barcelona pot dir de ser la més antiga. L’Escola Pia Sant Antoni, història viva del barri, és un dels pilars i la base d’aquesta petita comunitat.

No podríem parlar de L’Escola Sant Antoni, sense explicar la gran base històrica del centre, per això Laura Julián, professora dels escolapis, explica gran part de la història del centre. L’origen de l’edifici té a veure amb l’orde dels Antonians, una orde religiosa dedicada a la caritat que acollia a malalts des de l’edat mitjana fins aproximadament l’any 1800.

Urgell 30, la Casa Tarragó o la Carboneria

Diversos són els motius que fan de l’edifici del carrer Urgell 30 una peça històrica important en la construcció de l’Eixample de Barcelona. 

En primer lloc, per la data de la seva construcció: 1864. Avui, junt amb els tres edificis supervivents (encara que malmesos) de la cantonada Roger de Llúria / Consell de Cent, és l’edifici d’habitatges més antic que conservem dels primers moments de l’Eixample. Aquest conjunt d’edificis van ser projectats quasi simultàniament pel mateix mestre d’obres: Antoni Valls Galí. 

En segon lloc, perquè en aquell moment no estava clar quin planejament era vigent. Recordem que, encara que el Pla Cerdà va ser aprovat l’any 1860, es va produir un conflicte entre l’Ajuntament de Barcelona i l’Estat central sobre la propietat dels terrenys ocupats per les antigues muralles i els camins de ronda que les circumdaven. Els arquitectes municipals van traçar, l’any 1862, diverses propostes de rondes amb places i grans avingudes al voltant de la ciutat antiga que van quedar en projecte. 

Finalment el conflicte es resolgué en favor de l’Estat central, que li demanà a Cerdà l’encaix entre la ciutat vella i l’Eixample.

Fragment de la proposta de Cerdà,1865

Sant Antoni 1714

Barcelona al Segle XVIII. A l'esquerra podem veure el Baluard de Sant Antoni

Parlar de l’onze de setembre de 1714 es parlar de la caiguda de Barcelona, doncs va suposar la fi de la guerra de Successió i també la fi de les institucions catalanes. Des de feia molts anys, cada estiu els francesos envaïen Catalunya sistemàticament i els catalans ho sofrien com a víctimes. Des de 1635 fins al 1715 podem comptar amb una invasió any rera any, sobretot als estius. Quatre o cinc generacions viuran en una continua guerra. Des de 1697, a Barcelona, podem comptar amb 5 assetjaments importants en un període de 15 anys. 

L'Avinguda de Frederic Mistral i els seus noms al llarg del temps

Si el Mercat de Sant Antoni per la seva estructura i bellesa, marca i dona sentit a tot el barri, no és menys el que podríem dir del que és el seu segon signe d’identitat i eix vertebrador: l’Avinguda de Frederic Mistral. Antigament, i parlem de finals del segle xix i principis del xx, la via que entrava a la nostra ciutat resseguia el que havia estat un ramal de la Via Augusta, de l’antiga Via Morisca i després el Camí Reial i posteriorment la carretera Madrid – Barcelona, que passava per dins de la Vila de Sants.

Quan sortia de Sants creuava el pla de la Creu Coberta (actualment hi ha la nova comissaria dels Mossos d’Esquadra) i enfilava fins arribar a la creu de Terme (que estaria ubicada actualment on hi ha el centre comercial de les Arenes) i el coll del Vinyet (o turó de la Vinyeta), també conegut antigament com a turó dels Inforcats (la tercera forca de Barcelona). Un cop travessats els camps d’Hostafrancs, entrava a la Ciutat Comtal pel Portal de Sant Antoni (també anomenat Portal de Cardona).

Arxiu Històric de Sant Antoni

Fins a començaments del 1900 l’Avinguda de F. Mistral era coneguda com el Passeig de la Creu Coberta. Durant un breu període va anomenar- se Avinguda de Milans del Bosch, fou en un període de dictadura a l’Estat Espanyol, la del General Primo de Rivera. Després de l’Exposició Universal de 1929, el juny de 1930, es va aprovar oficialment el canvi de nom pel d’Avinguda de Frederic de Mistral.

Aquesta via començava en el pla de la desapareguda Creu Coberta i anava a parar al “pla de Sant Antoni” (un espai ara desaparegut i que estava situat possiblement l’ actual cruïlla dels carrers de Viladomat, Tamarit, Borrell i Manso). Amb la caiguda de les muralles (1857) i la posterior reforma de l’exterior de la ciutat el Pla Cerdà i posteriors canvis, en modificaren el seu traçat i canviaren completament la seva fesomia.

Havia estat un espai (fora muralles) bastant concorregut, on els senyors de les acaballes del segle xvii i sobretot xix, solien anar a passejar els diumenges, amb els seus carruatges i les “minyones i soldats” a festejar els dijous a la tarda. Tant al final com al principi hi havia uns petits llocs de venda de refrescs.

Arxiu Històric de Sant Antoni

Amb motiu de l’ Exposició Universal de 1929 va començar una de les reformes més profundes que ha patit el nostre passeig i es va aprofitar el moment per canviar el nom: li posaren el del poeta romàntic occità Frederic Mistral (per cert, que el monument de F. Mistral de 1929 està perdut i fet malbé en una vessant del parc de Montjuïc).

Arxiu Històric de Sant Antoni

Aquesta reforma li va donar un “caire” de rambla, amb un passeig central i un carril per als vehicles a banda i banda, un de pujada i l’altre de baixada, la seva intenció era “ajudar” a urbanitzar “els camps d’Hostafrancs” que a principis del segle xx, amb la construcció del “Gran Metro de Barcelona”, al principi del passeig, s’hi havien construït una població de barraques, on vivien els “obrers” del metro. Aquestes barraques eren conegudes amb el nom de Cal Carboner. Estaven situades al principi de l’ avinguda i anaven des del Paral·lel -entre els carrers de Vilamarí / Floridablanca / Llança– fins les rodalies de l’Avinguda de Roma; però això ja ho explicarem millor en un altre article.

Arxiu Històric de Sant Antoni

L’avinguda “patirà” petites reformes i veurà créixer tot un barri; veurà néixer moltes edificacions que poc a poc aniran donant “caràcter” a la seva fisonomia, però, gràcies, a l’Associació de Veïns i la força dels veïns i veïnes, arribarà la gran “reforma”, l’any 1995. La reforma que ara coneixem, la que ha sumat que l’Avinguda de Frederic Mistral ara sigui “rambla i passeig”.

Fototeca particular

Troballes sota el Mercat

El subsòl del Mercat de Sant Antoni és una caixa de sorpreses. Segons ens ha explicat l’Ajuntament, s’han trobat noves restes arqueològiques sota l’edifici. Corresponen a una via sepulcral romana del segle I dC que és un ramal de la Via Augusta. Els arqueòlegs hi estan treballant.

L’Ajuntament ha explicat que les restes quedaran integrades en la reforma del recinte. El projecte de reforma del Mercat ja preveu la integració del baluard i de la contraescarpa de la muralla de la ciutat.

Seran ben visibles des de l’exterior i l’interior del recinte.

Pel que sabem, també s’han trobat altres restes més recents que s’han estudiat i catalogat. Per això ens estem movent per aconseguir més informació i poder publicar-la en aquesta revista. Val a dir que els veïns hem demanat que al nou Mercat hi hagi una exposició sobre les troballes del subsòl.

L’Ajuntament ha confirmat que es manté el calendari previst per a l’obertura a principis de 2016.